al contingut a la navegació Informació de contacte

Història i patrimoni

La repoblació d’aquest lloc després de la conquesta cristiana fou tardana, com la de les Borges, i fins el 1190 no trobem esment del castro de Podio Grosso en el jurament fet aquest any per Guillem de Cervera, castlà de Lleida, en nom d’Ermengol VIII d’Urgell, a Alfons I pel domini del lloc (Liber feudorum maior); el mateix document es refereix a de illa fortitudine seu de forcia, al·lusió a una antiga fortalesa d’origen ibèric (s’hi ha trobat abundant ceràmica d’aquest origen). Vers el 1279 Pere II cedí temporalment Puiggròs i Torregrossa a Ramon Folc (VI) de Cardona, però aviat tornà a la corona. El 1342 Bernat d’Olzinelles, com a procurador de Pere III, vengué per 25 anys el mer i mixt imperi de Puiggròs i de Belltall al montblanquí Guillem Gener. Passà després a Arnau de Riudesset i uns quants anys després a Guillem d’Alenyà, senyor de Llorac i de Cirera. Isabel d’Alenyà, pubilla del senyor de Puiggròs, es casà amb Joan Dalmau de Montsuar (germà de Manuel de Montsuar, fill del senyor del pròxim castell de Torregrossa, que havia de ser president de la generalitat a l’inici de la guerra contra Joan II), que esdevingué així senyor de Puiggròs. A la fi del segle XV i el començament del XVI, Joan Honorat de Montsuar i la seva muller Joana de Cardona referen el castell de Puiggròs en un característic estil gòtic avançat. Els Montsuar-Cardona s’enllaçaren amb famílies importants, exerciren càrrecs municipals a Lleida i foren cavallers de la confraria de Sant Jordi. Ja a l’inici del segle XVII Gregori de Cubells i de Montsuar, heretà Puiggròs. Fou un personatge prominent Francesc de Cubells-Montsuar, veguer de Lleida l’any 1702 i destacat austriacista. Els Cubells-Montsuar s’emparentaren a mitjan segle XVII amb els Subies de Tàrrega (propietaris del Palau dels Marquesos de la Floresta en aquesta ciutat) i el 1831, pròxima ja l’abolició de les senyories, la vila i castell de Puiggròs eren dels Boatella de Subies. El castell fou després propietat d’Enric de Càrcer i Subies, president de la Diputació de Lleida, i després, dels Vidal de Càrcer.